CAPÇALERA: publicitat jornalet
CAPÇALERA2: FAI-TE SOCI

Jornalet, gaseta occitana d'informacions

Dimars, 16 de julh

Gerard Joan Barceló

Dimenge, 25.11.2012 03h00

Entre quatre lengas


Comentaris 8 comentaris    
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (13 vòtes)
carregant En cargament


Entre quatre parets, soi entre quatre lengas. S’impausa a ieu una evidéncia: me cal escriure sus las quatre lengas que fan çò que soi.
 
Lo francés, d’en primièr. Es pas l’òrre eslogan “Los franceses d’en primièr”, mas, ça que la, aquela lenga me met a malaise. Li pòdi pas escapar. Es ma lenga mairala, la lenga dins la quala ma maire me legissiá d’istòrias quand èri pichon. Es la lenga exclusiva de mos parents, e mai de tres de mos grands. Per ela ai après a legir e a escriure. Es ela que parli cada jorn quand vau per carrièras. Es ela qu’ensenhi; mas i a dins son ensenhament un malentendut: fau lo professor de letras classicas, e es pas per ensenhar lo francés que comencèri aqueles estudis, mas per l’amor del grèc e del latin. Òr, per ensenhar lo grèc e lo latin, cal tanben dins lo sistèma educatiu de França far lo professor de francés: impossible de rompre amb aquela lenga. Impossible, mas necessari. Es la lenga d’un estat qu’a asfixiat d’autras culturas e que sonque las tolèra a pro pena uèi per las daissar morir. Sabi ben que lo francés en se a pas fach res de mal, que de parlar francés es pas voler que d’autras lengas s’estenhan, coma de parlar anglés es pas aprovar lo capitalisme anglosaxon, ni de parlar espanhòl picar de las mans pel genocidi de las civilizacions precolombianas, mas l’enaurament de la lenga francesa per de gents que de contunh repetisson: “En France, on parle français” per enebir tota expression a las autras, tota aquela passion imperialista m’aluènha cada jorn mai d’aquela lenga.
 
Aürosament, lo còrs m’a fach escapar a aquel ofegament. En març de 1982, l’asard d’una mutacion de mon paire me menèt a desbarcar amb ma familha dins aquela illa qu’ai pas pus jamai quitada, manco quand d’estudis e de necessitats professionalas me n’alonhèron. Es aquí que prenguèri consciéncia de l’escande. La lenga vertadièra del país, la qu’encara parlavan los ancians, òm l’ensenhava pas gaire, òm li daissava pas gaire d’espaci per que las gents la poguèsson parlar, transmetre e doncas empachar de desaparéisser per sempre. Aital lo còrs m’a esvelhat a la consciéncia dels enjòcs del respècte de las lengas e de las culturas. Lo còrs es doncas per ieu la lenga de l’esvelh, mas es tanben la de la dobertura a l’endacòm mai: gràcias a el, poguèri accedir a l’italian, lenga que serà sempre per ieu la de l’art e de la beutat. Es enfin la lenga de l’estacament a una tèrra qu’ai pas jamai cessat d’aimar.
 
Esvelhat pel còrs a l’endacòm mai e a la question de l’identitat, me virèri mai tard cap al catalan. Es la lenga de mon nom, que son etimologia mai correnta ditz que seriá lo masculin de Barcelona, e sentiguèri una emocion particulara quand, sortit pel primièr còp de la gara centrala d’aquela vila, apercebèri a la cima d’una ostalariá aqueste nom: Barceló. Es tanben la lenga que parlava amb sos parents malhorquins mon papet d’Argèria, mòrt fòrça tròp d’ora, a 40 ans. Mas aquela lenga a per ieu una simbolica mai larga que la de la quista de las originas. Es la lenga de la libertat, la dels anarquistas e dels revolucionaris catalans que volián bastir una societat melhora al moment de la republica espanhòla, e que tragicament se tustèron contra los estalinians e los franquistas. Es la lenga de l’opression dels estats als quals agrada, mai que los unifòrmes, l’uniformitat: una de las paucas lengas desprovesidas d’estat – levat Andòrra – qu’ajan pogut resistir a la pression de la lenga dominanta.
 
“E l’occitan, la lenga d’òc?”, çò me demandaretz. Es la lenga d’una identitat de reconquistar que defugís de longa. Coma tant d’occitans, ignoravi fins a un atge avançat qu’èra la lenga de fòrça avis mieus e que pendent de sègles es aquela lenga e non pas lo francés que se parlava dins los païses d’òc, en aquela Occitània la reconeissença de la quala es encara uèi tan problematica que se preferisson correntament d’autras expressions: Miègjorn, Sud o los noms de sos diferents territòris. Longtemps, li diguèri provençal sens saber precisament quina realitat atribuir a l’extension geografica de la lenga, se se tractava sonque de la de Provença o d’un territòri mai larg. De còps, li disi aital, per estacament particular a Provença, a l’encòp ancestrala e vesina de mon Delfinat natal, e a una tradicion filologica que designava amb aquel nom tota la lenga d’òc, o per dire als que vòlon separar lo provençal de la rèsta de l’occitan quant an tòrt. O ai dich, l’occitan es una lenga de reconquistar. Pauc ensenhat, mal transmés, sovent desconsiderat, seriá ja mòrt sus la màger part de son territòri se de gents n’avián pas començat, fàcia a las muralhas de l’incompreneson e de l’indiferéncia, de l’aprene o de lo tornar aprene, de l’escriure e de lo parlar. Fin finala, l’occitan es la lenga del combat car nos cogís a luchar per la diversitat lingüistica e culturala. L’occitan me ditz: “Bat-te, una lenga pòt pas morir se te resignas pas a sa desaparicion.”
 
Non me resigni pas.



publicitat
BANER1-2-3: DGPL TRADUCTOR



Comentaris

18 d'octòbre 17.21h

Òsca! Ieu soi anglosaxon e ai lo meteis sentiment per ma lenga mairala que tu as per lo francés. Sabi plan que lo problèma es pas l'anglés en se, mas l'imperialisme. Mas pòdi pas evitar d'aver un sentiment gaireben d'odi per el, almens un pauc. Doncas simpatizi entièrament damb tu.


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

25 de novembre 19.49h

Aquò que m'agrada plan. Jo tenben que soi entre quate lengas : occitan (peus arradics), francés (per l'escòla), esperanto (per l'esperit) e polonés (per amor). Lo men siti qu'ei en quate lengas.
www. jmleclercq.eu.
Cada lenga simbolizada per ua bestiòta : ua vaca, un hasan, un crocodile e un bison.
E, justament, a Donostia (San Sebastian) qu'èi vist ua botica de capèths qui s'apèra "jm.leclercq", que m'a hèit un efèit deus estranhs. Qu'i son entrat dedins, qu'ei estada creada per un... Legir la seguida


Valora aquest comentari:   votar positiu 3   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

25 de novembre 17.07h

Òsca per aqueste article! Iei tanben: Me resigni pas!
Nos resignem pas!


Valora aquest comentari:   votar positiu 2   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

25 de novembre 16.14h

Òsca ! Mercés per aqueste article !


Valora aquest comentari:   votar positiu 4   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

25 de novembre 13.21h

Mercés amic e companh!

Poliglotisme e patriotisme occitan: lo cap al cèl, lo pès dins la tèrra e l'agait pertot.

"Yo, incásico del légamo,
toqué la piedra y dije:
Quién
me espera? Y apreté la mano
sobre un puñado de cristal vacío,
Pero anduve entre flores zapotecas
y dulce era la luz como un venado,
y era la sombra como un párpado verde. "

Amor América, Pablo Neruda


Valora aquest comentari:   votar positiu 7   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

25 de novembre 12.59h

Fanton far plazer de te tornar legir...


Valora aquest comentari:   votar positiu 7   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

25 de novembre 12.32h

Frescor, estrambòrd, fòrça e dobertura. Grandmercé Joan! ;)


Valora aquest comentari:   votar positiu 8   votar negatiu 0
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

25 de novembre 12.04h

Gerard Joan Barceló, occità i universalista, en la millor tradició nacionalista que conec, la dels pobles oberts al món, escriu una tribuna que m'hauria agradat escriure: en el meu cas les quatre llengües haurien estat cinc: català, castellà, francès, anglès i occità que vaig sentir, en menor o major mesura, durant tota la meua infantesa, en països diversos, i que no he deixat d'estimar mai com a part de la meua persona que són. Ara, el català que no me'l toquen... Els motius són... Legir la seguida


Valora aquest comentari:   votar positiu 12   votar negatiu 2
Respondre comentari replica Comentari inadequat   Formulari d'abús de comentari

5 -10 -20 -tots
1




Comenta

Lo comentari es estat mandat corrèctament

  Previsualiza

La direccion del Jornalet a lo drech de publicar pas aqueles comentaris que respècten pas las nòrmas basicas d'educacion, civisme e dialòg.
publicitat
BANER1-2-3: DGPL AN LAFONT

Perfil

Gerard Joan Barceló

Gerard Joan Barceló logo rss

Lingüista, professor agregat de gramatica e director de la revista electronica universitària Lingüistica Occitana. President de l'associacion Los amics de Jornalet

mai d'informacions

contactar l'autor

Categorias

Las mai...

Mai d'articles

Archius




Etiquetas

D'autres articles


Jornalet, gaseta occitana d'informacions