CAPÇALERA: MACAREL

Jornalet, gaseta occitana d'informacions

Dissabte, 4 de julh

Domergue Sumien · Questions de lenga occitana

Diluns, 2.3.2015 03h00

Lenga e nacion: la pensada originala de Francés Fontan (I)


Comentaris 4 comentaris    
Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (17 vòtes)
carregant En cargament


Los dos grands teoricians de la nacion occitana son Francés Fontan (1929-1979) e Robèrt Lafont (1923-2009).
 
Ja presentèri una reflexion sus la pensada nacionala de Lafont, en relacion amb la lingüistica, dins Jornalet (24.9.2012 e 1.10.2012). Ara vos prepausi çò meteis per Fontan.
 
L’obratge mai conegut de Fontan es Ethnisme, vers un nationalisme humaniste (1961), redigit en francés coma gaireben totes sos autres trabalhs. Sèrgi Viaule ven de ne far una traduccion en occitan: Etnisme, de cap a un nacionalisme umanista (2015).
 
 
La pensada generala de Fontan
 
Francés Fontan nais en 1929. Fonda lo Partit Nacionalista Occitan (PNO) en 1959 a Niça. Lo PNO es la primièra organizacion dedicada a l’independéncia d’Occitània (l’independentisme occitan aviá ja existit abans Fontan, tre 1867, gràcias al corrent del felibre Crestian de Vilanòva-Esclapon [1852-1931], mas sens crear de partit).
 
Fontan escriu puèi qualques libres e brocaduras per precisar sa pensada politica e lingüistica pendent los ans 1960 e 1970 e mai liura d’articles dins la revista del PNO, Lo Lugar.
 
Malaürosament se morís en 1979, tròp d’ora, e daissa sos companhs dins una tristor immensa. Dempuèi lo PNO rèsta actiu mas a evolucionat dins sas posicions. E mai a cambiat de nom, qu’ara li dison Partit de la Nacion Occitana.
 
La granda idèa de fons de Fontan es que l’umanitat avança sus tres fronts simultanèus:
 

(1) Lo front social (o la lucha de las classas) deu arribar a una societat justa, egalitària e socialista. Fontan revendica lo marxisme en condemnant las derivas autoritàrias del regim sovietic. Vòl inserir dins son marxisme un pecic de pensada libertària, mas critica l’actitud esterila dels mitans anarquistas.
 
(2) Lo front sòcioafectiu deu arribar a de relacions pus armoniosas entre los individús. Fontan aderís mai que mai al trabalh del psicanalista Wilhelm Reich.
 
(3) Lo front de l’etnisme deu ajudar cada pòble a viure en armonia e en egalitat amb los autres pòbles. Segon Fontan, cal admetre l’existéncia dels pòbles o nacions o etnias, que son tres mots significant la meteissa causa. Pensa qu’una “nacion” calcada sus un estat es artificiala e injusta car domina de minoritats etnicas. Per el, una “nacion” vertadièra pòt foncionar solament sus de basas culturalas tradicionalas. La consequéncia es dobla:
 
(3a) Cal redessenhar la carta del Mond en creant un estat nacional per cada nacion (o etnia o pòble), après estudiar lo limit de cada nacion segon de critèris scientifics. E cal sosténer totes los movements de liberacion nacionala que van dins aquel sens.
 
(3b) Cal installar una cooperacion pacifica e armoniosa entre totas las nacions del Mond.
 
Fontan ne conclutz que lo nacionalisme (la liberacion dels pòbles) es compatible amb l’internacionalisme (la cooperacion amicala entre los pòbles). Dona lo nom d’etnisme a aquela fusion del nacionalisme e de l’internacionalisme. Fontan vòl completar ansin lo marxisme tradicional que negligís lo tèma de la nacion.
 
 
Elògi de Fontan
 
Fontan es un autodidacte, amb los aspèctes positius e negatius qu’aquela situacion implica.
 
Çò positiu es una audàcia de sas proposicions que despassa un certan occitanisme mejan, sovent apolitic o sospolitizat, un occitanisme incapable de salvar la cultura occitana perque es incapable de contestar lo discors dominant favorable a la cultura francesa (o italiana o espanhòla).
 
Fontan, el, bastís una pensada universala amb una aplicacion particulara per los occitans. En s’apiejant sus los movements de liberacion nacionala dels ans 50, 60 e 70, que ganhan de simpatia dins lo Mond entièr (quebequeses francofòns, berbèrs, curds, tibetans, etc.), Fontan revendica per Occitània lo meteis tractament que per Quebèc, Berberia, Curdistan o Tibet. E donc revendica en tota logica l’independéncia d’Occitània amb un argumentari complet.
 
En consequéncia, un tabó a sautat pauc a cha pauc dins l’occitanisme: diferents grops independentistas, al delà del PNO, son venguts eiretièrs del coratge politic de Fontan en s’afirmant independentistas (e mai se qualques unes admeton pas facilament que son debitors de Fontan).
 
Fontan revendica per Occitània la restauracion d’un usatge normal de l’occitan dins totes los aspèctes de la vida sociala. Accèpta l’usatge de las lengas dominantas (francés, italian e espanhòl) solament dins de fasas de transicion.
 
Un autre aspècte positiu es que Fontan desira definir los limits d’Occitània segon de critèris lingüistics, objectius, scientifics, per fin de dessenhar un territòri precís e just ont se recuperariá l’usatge de l’occitan e ont viuriá lo pòble d’òc emancipat. Aital fa d’enquistas lingüisticas sus qualques tròces del limit de la lenga occitana, encara pauc explorats per los lingüistas. Fontan es pas lingüista mas a la prudéncia de trabalhar segon los critèris d’identiticacion de l’occitan ja establits per de lingüistas professionals. Devèm a Fontan una coneissença pus completa e pus precisa dels limits d’Occitània, amb pauc d’errors (ça que la, qualques pichonas partidas del limit rèstan mal conegudas). Lo resultat n’es resumit dins son estudi La nation occitane, ses frontières, ses régions, de 1969.
 
Tanben, una avançada immensament positiva que devèm a Fontan es la popularizacion dels concèptes d’occitan e d’Occitània dins las Valadas Occitanas de l’estat italian. Fontan i passa una partida importanta de sa vida e i milita fòrça. Abans Fontan, los occitans de las Valadas tenián una consciéncia vaga de lor cultura, pauques coneissián lo nom e l’espaci de lor lenga. Dempuèi los ans 60 e 70, l’idèa occitana es fòrça populara dins las Valadas e a pas cessat de se banalizar. Un fum d’entrepresas e d’organismes de tota mena se dison uèi “occitans” e arboran de lògos amb la crotz occitana. Fontan a inspirat dins las Valadas un movement occitanista dinamic, mai que mai amb la Chambra d’Òc, l’Espaci Occitan, de grops de musica coma Lo Dalfin e un fum d’autras activitats. L’occitan es timidament aparegut dins la Lei italiana numèro 482 de 1999 sus la proteccion de las minoritats lingüisticas. Tot aquò o devèm a Fontan. Aquò empacha pas l’occitan de recular davant l’italian, mas almens un espèr s’es dreiçat e sens Fontan la situacion seriá pièger.
 
(La setmana que ven, veirem la necessària critica de Fontan e mesurarem l’importància de son òbra.)
  



publicitat
BANER1: AOF



Perfil

Categorias

Las mai...

Mai d'articles

Archius




Etiquetas

D'autres articles


Jornalet, gaseta occitana d'informacions