Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

 La valor e la lenga

Matiàs Gibèrt

Matiàs Gibèrt

Professor de filosofia (Carcassona), cercaire doctorant a l'Universitat de Tolosa-Joan Jaurés

Mai d’informacions
Totes los locutors renaissentistas e los professors d’una lenga minorizada, coma l’es la lenga occitana en França, conoisson per còr los efièches terribles d’aquela question: perqué parlatz occitan? Cadun sap plan, que dempuòi la fin de la transmission “naturala”, çò es, una transmission sociala majoritària e non problematica per rapòrt a las nòrmas de la societat en question e d’un usatge quotidian de la lenga nòstra per las activitats pus abitualas (es a dire non militantas) es pas totalament onèste, a mai s’aquò pòt èstre totalament legitim, de respondre la mai justa de las responsas çò es: “perque es ma lenga” coma se foguèsse l’occitan exactament sul meteis plan que la lenga majoritària dins la quala foguèrem educats (per ieu en tot cas), parlam, trabalham, aimam e educarem nòstres enfants (maugrat nos bensai), es a dire lo francés (a mai se’s aumens encara un pauc “miègjornau”).
 
Evidentament, volèm i creire, quora respondèm “es ma lenga” avèm besonh d’o creire. E ieu lo dise, qu’es ma lenga, perque es ma lenga, e qu’ai pas de besonh de me justificar per existir e èstre çò que soi, amai se çò que soi es en partida çò qu’aurai causit d’èstre (o d’èstre pas) o encara melhor, çò qu’aurai pas capitat completament d’èstre.
 
Enfin, dise coma totes, m’imagine, qu’es ma lenga, o puslèu qu’es una lenga que vòle faire mieuna, tot sabent que d’un costat aquò’s impossible e que caudrà ben arrestar de lor dire, a los que mòstran un interès per la lenga occitana e que volèm encoratjar de l’aprene, que l’occitan es facil per qu’es pròche dau francés, que lo parlam ja un pauc per amor que disèm ja quauques mots en francés eca. Nani, monsur! L’occitan, a un cèrt nivèu d’exigéncia, es una de las lenga mai dificilas, per un fum de rasons (socialas, lexicalas, sintaxicas, dialectalas, fonologicas) que m’es arribat de voler aprene, e crese encara que maugrat mos efòrts, se pòt qu’un jorn parle melhor anglés o portugués que non pas occitan (levat benlèu se m’acontente d’un occitan light, solide, coma lo que sètz a legir) per amor que per èstre simplament e completament una lenga que parlariá a un ponch tau que poguèsse venir un pauc mieuna, cauriá que foguèsse d’en prumièr la lenga de los que convivon amb ieu dins çò privat o çò public. Òr, se subjectivament lo vòle creire, me cau reconóisser qu’aquò’s pas lo cas. E s’internet o Facebook es plan practic, demòra qu’es de pauc de pes fàcia a la realitat sociala francesa. Rai.
 
Oblidem doncas la responsa “es ma lenga” per que fin finala l’es pas tant qu’aquò ni mai de tantes locutors e militants dau mitan associatiu occitan e aquò se compren plan, es pas brica un problèma en se, quand pensam a l’istòria sociala d’aquela lenga. Tot es normau. Se cau metre a acceptar seriosament, sens drama ni recit victimaire, la possibilitat e las modalitats de la “segonda vida” de l’occitan après sa mòrt sociala e son enterrament politic.
 
Atanben, l’identificacion “segonda” a la lenga e la cultura (per ieu foguèt per quin aquí a 20 ans en faguent mos estudis) estent pas viscuda coma un estimagta sociau que t’empacha de reüssir dins la vida, amai se personalament coma trabalhaire intellectuau un pauc ambiciós, l’accent occitan (e puòi la pèrda de l’accent) es estat subjècte a una ibridacion d’identitat particulara e problematica en cò mieu (au-dessús de Léger, soi clarament identificat pels locals coma un miègjornau accentuat, en Occitània soi clarament identificat coma un intellò parisenc o aparisenquit se per cas entresenhe mon interlocutor sus mas originas socialas e geograficas) l’adesion subjectiva au “contra-recit” occitan ven una font de riquesa, de creacion e de compreneson encara mai interessanta per las personas, sens quitar d’èstre totjorn construcha e un pauc problematica, per viure e afrontar los afars de la societat e las relacions amb los autres, uòi. Aumens, es antau que l’ai viscut ieu.
 
Lo prumièr ponch que retene doncas, es aiceste: “ma lenga” m’a permés de sortir d’un recit identitari nacionau ligat a d’imperatius politics d’un autre temps, amai se lo passat mai bèstia e lo present nòstre sembla de pus en pus conviure en tota amistat. E los aparaires d’aquel recit tan pèc, los dau monolingüisme nacionau e patriòta, los academicians franceses e totes los autres farandèls d’aquela farina, te dònan l’impression ridicula quora s’estudia un pauc la causa, de viure jota una menaça permanenta e imminenta, coma se deman poiràn pas pus crompar lor bagueta dins “la lenga de Voltaire” (o de Dupont), per que, supausant que las lengas minorizadas sián enfin reconoscudas per nòstra Republica, seràn oligat d’aprene l’òrre patois provincial retardat o ben, supausant que l’egemonia de la lenga anglesa ganhe l’exagòn a de bon e supère socialament lo francés, que se lor respondrà: “Oh ayame seaurri mistère Dupont, aï donte spik patois, ouate iz dat baguette iou are talkingue eubaout”?!
 
Aquel discors ideologic es dau tot ridicul e seriá pas que risible, se foguèsse pas aquel mite de la necessitat politica d’un monolingüisme social militant, institucionau, e per antau dire, sanitari, segon eles, que cada jorn fai que de trabalhadors de la cultura, de l’educacion, dau saber, de l’informacion eca. en lenga occitana se trapan dins una situacion escandalosa de precaritat e de mesprètz, per que, es clar, la cultura, lo saber, l’informacion es pas çò meteis e a pas la meteissa valor quora es en occitan(tornarem lo còp venent sus çò de la valor, de la lenga e dau trabalh), tot lo contrari, me sembla, de çò que son las “valors” oficialas de la République que son nom sembla èstre de mai en mai invocat per nòstre Rei Jupitèr coma lo d’una divessa pagana, lo fetiche politico-mistic d’una Nacion fantasmada (“oblidetz pas que sèm la Nacion francesa”, macanicha!), que fa servir de justificatiu a totas las mesquinariás, las ipocrisias, las messòrgas e l’ignorància mai nècia que l’ideologia nacionala d’un estat pòt produire dins la cabeça d’un òme o d’un pòble.
 
Enfin, coma se, per que la construccion de l’estat francés e de son ideologia nacionala a agut besonh d’una ideologia lingüistica justificant l’egemonia de sa lenga a un moment donat de son istòria (e tornarem pas faire l’istòria, los Occitans tanben l’avèm facha aquela França), cauguèsse manténer una pression absurdament fòrta sul pòble e acabar de destruire çò pauc que demòra de nosautres, per que te sembla qu’a lor vejaire, sens aquò las causas poirián cambiar dau jorn a l’endeman, e patatràs!, lo francés se trapariá reduch còp sec a una iscla perduda dins un ocean de patois (al pièger) o de globish (al mièlhs).
 
Acabarai en m’inspirar d’un tèxt plan amusant per mostrar que ne sèm sens dobte totjorn au meteis ponch, tèxt que mençona Felip Martèl dins lo capítol 6 “Travail famille patois: Vichy et l’enseignement de l’occitan”, de Le sourd et le bègue. L’école française et l’occitan (Presses universitaires de la Méditerranée, 2007) e que me faguèt plan rire. Se trapariá dins lo numero 10 de la revista Quercy datant de 1943 au moment que l’occitan (jos l’influéncia de l’ideologia mistralo-maurrassiana) es ensenhat per l’escòla, e ont los debats pedagogics, a prepaus de sas vertuts, sa valor, son plan animats.
 
Un institutor, Joan Bonnafous, favorable a l’ensenhament de l’occitan recep las atacas d’un autre institutor ostil al patois, reprenent los arguments abituals: càmbia de vilatge en vilatge, conois pas de gramatica, portarà tòrt a la conoissença dau francés que transformarà lèu en “petit nègre”. D’un ponch de vista politic, lo patois afortiriá lo separatisme, opinion qu’es tanben la de mai d’un legeire de la revista qu’atacan doncas en seguida las posicions dels occitanistas que participavan al debat, notadament un cèrt Majoral Bossac, president de la Societat d’estudis occitans de l’epòca:
 
De fil en aiguille la controverse, çò escriu Martèl, se poursuit jusqu’en septembre 1943, date à laquelle Bonnafous en résume l’ensemble sur le mode humoristique en imaginant une Europe Nouvelle unifiée sous la houlette de son’furaire’ dans laquelle l’unité se ferait au profit de’l’européen’, langue qu’on devine germanique. Et d’imaginer le destin des jeunes patriotes français essayant un jour de ressusciter la vieille langue d’oïl, en écrivant des chefs-d’œuvres en leurs dialectes comme le Normand Friedrich Akilon, auteur des vers illustres’J’cantons ün garse de Normandi.’ Effort qui ne leur vaut que moqueries. Et Bonnafous reprend ici, à propos d’un hypotétique français survivant dans une future Europe allemande, tous les arguments développés par les adversaires du’patois’. Textes en forme de défoulement, qui ne peut guère convaincre qui que ce soi; le français, n’est-ce pas, ce n’est quand même pas la même chose! “ (Martel, 2007, 6.7 “sur le terrain”)
 
 
 
 




abonar los amics de Jornalet
 
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Mèfi ! 31
7.

#5 le cossí se ditz de faits e gèstes corrents es le problèma de tota lengua ensenhada e appresa en format escolar e litterari, e non pas en dialòg natural. L'occitan de la mameta e del papet, à taula, dins le casal, en passejada, aquò's de parlar utilitar. L'autre penjal èra la lengua de las velhadas e del raconte, per enriquir le vocabulari. L'escòla remplaça pas la passa naturala ô l'immersion, com disen.
Les nous occitanistas son d'autodidactes forcenats...

  • 0
  • 0
Hilhòc
6.

#5 Perque parli gascon? Que l'aprenói per'mor qu'èra la lenga deu monde dont gessi, e com tau, ua cara de l'umanitat, cara mia puishqu'ei la s'estant esparbalhada on me tròbi jo. Qu'èi creishut au miei de monde qu'avèn ua identitat: maghrébins, portugués, africans. Que n'èri drin gelós bissè, adara jo tanben qu'ei un monde culturau darrèr jo. E arron quin gai, quina embriaguèra aquera lenga a prononciar, e quina mei bona aubèrtura a la romanitat be m'i soi gahat! Qu'at cau díser l'occitan qu'ei crane

  • 2
  • 0
Franc Bardòu
5.

#4 Mon melhor "professor d'occitan" de la vida de cada jorn es lo filh mai jove de l'escrivan catalan occitanista Manel Zabala. A cada question qu'el, tot jovenòt qu'èra alara, me pausava : "cossí se ditz aquò en occitan ?" demoravi tròp sovent mut e melancolic, mesurant tot lo mal que nos a fait e nos fa encara endurar la politica linguïsitca francesa despuèi sègles, politica acceptada e assumida per ma familha ascendenta sense resèrva de principi.

Per mon militantisme e mos estudis de lenga e Literatura occitanas, soi vengut capable d'establir meditacions scientificas, literàrias, filosoficas, metafisicas, politicas, e non soi pas capable de donar un nom referent a cada objècte que se tròba jol nas d'un brave pichonet al mièg d'una cosina modèrna de Barcelona… Aqueste pichon ciutadan catalan m'a agut donat qualques bravas leçons de luciditat e d'umilitat, que ne lo mercegi encara. Longa es la rota, cap a una ipotetica normalitat societala per la lenga occitana, tan longa !

Per respondre a la question inaugurala de l'excellent Matiàs Gibèrt, quora me demandan "Perqué parlas en occitan ?", respondi ieu que "l'occitan es la lenga de ma dignitat ciutadana" e "lo francés la de la vergonha e de la somission a la lei del mai fòrt", lèi que visceralament non soi pas jamai estat capable d'acceptar ni d'assumir.

Question frequenta tanben : perqué escrives en occitan ? Ma responsa non se fa gaire esperar : "ta question a pas cap sens. Demandariá pas a un Francés perrqué escriu en francés, o a un Alamand perqué escriu en alamand ; escrivi en occitan perçò que soi un Occitan. Fin de discussion…"

  • 5
  • 0
Mèfi ! 31
4.

Occitan "light"
L'occitan de l'informacion que se lege en Jornalet es de melhor comprendre que l'occitan de la vida correnta, de cada acte dempuèis le levar dinc al cochar/colcar.
Ensajatz-vos en díser de votz auta, cada causa que fasètz, long de jorn.
S'avètz traucs de tròp, fasetz-vos accompanhar d'un iniciat al patués, o melhor anatz-vos'n al sieu l'accompanhar e l'ajudar...

  • 0
  • 0
Mèfi ! 31
3.

L'occitan, lengua difficila
Justa remarca, mais aiçò val tanben per la practica orala, passiva/activa, de tota lengua, quand i à coexistència de dialectes locals vivaces vesins de la lengua officiala estandard, e d'aitant mai en occitan, que l'estandard, général e/ô régional, i es pas conoscut dels parlants naturals.
En dialògue de cap à cap, l'interlocuteur natiu s'adapta, mais en situacion de grop, le parlar natural torna vèner automaticament, e es à ' "estrangièr" de s'adaptar.
Per quant à l'occitan en grandas metropòles entre parlants natius de totes horizonts, sembla que l'estandard que représenta le francés sia la solucion de facilitat immediata.
La difficultat primièira es l'adaptacion à la fonologia variabla, à lexic égal, e cal un entrainament àudio sostengut.
Manca d'aisinas tutorialas sul interret eissudas de collectatges accessiblas en linha, à l'exemple de Rachel English, qu'ensenha la pronóncia de l'anglés estats-unenc.

  • 0
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article