Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Cronicas dei tèrras luenchas (15)

Theò Bajon

Theò Bajon

Estudiant, poèta, e musician. Passionat de literatura, d'istòria e de geopolitica e felibre

Mai d’informacions
Precedentament dins Lei cronicas dei tèrras luenchas:
 
Après lo raubament de Clamença, ma doça companha venguda dau Comtat per me cercar, per dos òmes a chivau, sota meis uelhs, me siáu lançat a sa recèrca, completament desobrat e perdut.

 
I aviá un bruch repetitiu, coma un malaut arrancat de sei pantais, que totei lei segondas se veniá esforçar de faire entendre son crit. Un bruch viu e contunh, que non cessava jamai de faire jogar sa marcha. Benlèu que lo malaut arrancat de sei pantais, èra ieu, perque un orrible mau de crani s’es mes a me trevar au plus prefons de çò que deviá èstre mon cervèu. Mas lo bruch èra ben exterior e veniá encara e sempre pertusar mei timpans en manca de marcas.
 
Puei, pauc a pauc, me siáu revelhat plenament e ai dubèrt leis uelhs, sensa saber vertadierament ont ère. Lo bruch m’a tot d’un còp semblat relativament feble e plus familiar, luench d’aquest estranh crenilhament que veniá perturbar mei sòmis. Èra lo bruch d’una ròda, una simpla ròda mau formada o desformada que veniá batre a intervals fòrça regulars la rota, o aumens lo sòu.
 
D’efiech, me trobave dins un carri, o aumens çò que semblava d’èstre un carri, e que leis arcèus dau plafon èran recubèrts per una espessa tenda. Fasiá fresc, mai ère recubèrts d’una espessa flaçada, e ère alongat sus un doç matalàs de palha qu’amortissiá lei tuerts. Tot a mon entorn, lo carri èra emplit de botelhas plenas e de divèrsas provisions, benlèu de peis fumat, non sabe pas.
 
Quand aguère temptat de m’auçar, una granda migrana s’es emparada de ieu, me forçant de m’alongar tornarmai dins l’instant. Alora ai esperat, me siáu endormit tornarmai, puei revelhat encara.
 
Au cap d’un quart d’ora, tot s’es enfin arrestat. Me siáu alora demandat se non ère pas estat raubat, e çò que podiáu ben faire aqui, en assajant de me sovenir de mei darriers instants de consciéncia. Es alora que me siáu sovengut de l’ensems deis eveniments, de mon retorn a Aeria e de l’agression dei dos òmes, ansin coma dau raubament de Clamença. Tota la rèsta èra fòrça tròp fosca. Me soveniáu, de la tempèsta de nèu e deis orribleis acamps de pèiras qu’aviáu peniblament traversats. Es coma se l’ensems de mon sistèma cerebrau s’èra arrestat d’un còp, per escagassament morau o fisic, non sabe pas tròp.
 
Profechant de l’arrèst dau carri, ai temptat un nòu còp de me levar afin de saber çò que m’èra pogut ben arribar e çò que fasiáu aquí en fin de còmpte. Passant la tèsta a travèrs çò que semblava d’èstre la dubertura arrier de la tenda, remarcave alora que non i aviá ren a l’entorn, ren d’autre qu’una immensa estenduda de nèu que non aviá nieus pas començat de fondre. Çò qu’èra segur, es qu’ère ben de bòn dins lei terras luenchas, e nieus ben luench d’Aeria, benlèu sus lei nauts platèus, onte la nèu es presenta una bòna partida de l’annada. La rota se dessenhava a pena darrier, e caliá segurament ben conéisser lo camin per guidar un tau veïcul dins una immensitat pariera.
 
Es maladrechament que me siáu dirigit vèrs l’abans dau carri en esperant de trobar quauqu’un o quauqua ren que me poguèsse indicar çò que fasiáu donc aquí. Es aicí, a l’avana dau carri, près de la gabina de dubèrtura de doas plaças que se teniá un òme. M’a vist subran, alora qu’èra a noirir son chivau de trach, robust destrier dei nèus. Ai mes ma man sus ma camba, cercant mon pistolet, mas non i èra plus. L’òme portava un mantèu espés, e de larguei botas de sei pès. Aviá una barba grisa que s’estendiá alora fins a sa peitrina e un regard pertusant que l’òm non espeça que rarament lei secrets. Es eu que s’es aprochat de ieu e sensa ren dire, a tirat una cubèrtura de la gabina e me l’a plaçat a l’entorn deis espatlas afin de me cubrir dau fresc. La paur m’aviá quitat. M’a parat una pompa qu’ai manjada coma se la fam deviá èstre mon ultim suplici e una granda cocorda dins la quala avián bolhit quauquei fuèlhas d’una planta que lo gost e l’odor m’èran estrangièrs, mas pas marrits.
 
L’òme m’a prepausat de montar a l’abans, çò qu’ai fach sensa perpensar, tròp ocupat a manjar e beure dins l’instant. Puei d’un pichòt còp de man amicau sus lo darrier dau chivau siam partits a travèrs dei gigantescs monts e lacs, a travèrs dei quaus se dreiçava nòstra pichòta rota a pena visibla. Lo vièlh òme m’a alora parlat, m’explicant que m’aviá trobat a quauquei centenaus de mètres de la rota, alora que se gandissiá près d’una cabana isolada, e qu’aviáu agut fòrça d’astre que lo destin l’aguèt plaçat sus ma rota, qu’en cas seriáu ja mòrt a l’ora qu’èra.
 
Tot en escotant son brèu racònte, me siáu remés de meis emocions gustativas e olfactivas e a mon torn, li ai racontat perqué m’ère retrobat aquí. Sensa vertadierament saber qui èra, li ai tot dich, a prepaus de Clamença e de tota la rèsta (sensa li parlar de ma perilhosa aventura a Pòrt Teulissa).
 
Après aquò, m’a vivament explicat qu’èra comerçant e que percorriá lei tèrras luenchas per aprovisionar lei diferentei vilas, car fòrça denadas e ressorsas non podian èstre produchas dirèctament aquí, o solament en certans endrechs especifics. Fasiá alora venir fòrça produchs d’Euròpa, d’America e nieus d’Africa per comolar lei besonhs de cadun, mai tanben per en faire sei pròpris afaires. Aviá un pantais, aquest de se faire bastir un ostau lèu de Pòrt Bizet, sus l’Illa Lònga, au sud dau Golf de Morbilhan. Son ostau, o puslèu son pichòt palais, que n'èra dejà en construccion au pè de la montanha que tresplombava l’Illa Lònga, mas ela preniá de retard e pauc d’òmes se volián aventurar tan luench e potencialament restar blocat l’ivèrn.
 
L’òme m’a explicat, tornant a ma pròpria istòria, qu’aquelei qu’avián raubat ma companha non podián pas èstre descenduts vèrs lo sud, perque un gigantesc rocàs s’èra derrunat sus la rota, e lo solet mejan d’anar vèrs lo Massís Gallieni e la Peninsula de Joaneta èra lo batèu, mas que degun non s’i riscava vertadierament, de paur de sombrar au fons deis oceans. M’a tanben dich que non podiá èstre de bandits, perque non se riscan jamai a l’èst dei tèrras luenchas.
 
Ansin, la soleta rota qu’avián pogut empruntar èra aquelta que menava a Aubèrt, una vila a l’extremitat d’una larga peninsula, a l’extrèm nòrd dei tèrras luenchas, onte nos dirigissiam; rota que menava d’autra part a tot un molon d’autrei localitats potencialas: Calzaire, Sèt Laus, Anières, Fèron…
 
 
 


abonar los amics de Jornalet
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris


I a pas cap de comentari

Escriu un comentari sus aqueste article