Bandièra01 1180x150: Comuna de Tolosa

Opinion

Lo gal de Nadal (III)

Vicent Marqués · La bona taula

Vicent Marqués · La bona taula

Cosinièr e escrivan, presenta dins aquesta tribuna çò de melhor de la cosina populara occitana.

Mai d’informacions
I a qualque luòc d’Occitània ont fan encara qualque rostit a l’ast, sustot per Nadal (e per l’an nòu, e pels Reis), mas es tanben en regression. Aquò es damatge, perque es pas tan malaisit, cal solament un pauc de temps. A l’ast es la recèpta de capon farcit que trobam dins lo catalan Libre de Sent Soví, amb un farciment fòrça semblable als actuals: carnsalada e carn de pòrc (o moton), tot capolat e aprestat amb d’uòus; en realitat es la meteissa recèpta qu’emplegavan dins l’anciana Roma, ont es pas la pena de dire qu’èran tanben un luxe. Marcial (sègle Ir) los mençona dins un de los sieus Epigramas[1]:
 
Quan un bècafigas amb la carn de cera e un gròs capon lusent
t’es donat pel sòrt, se siás escarrabilhat, apond-i de pebre.

Actualament la costuma de manjar de pol o de capon (o de gal) per Nadal se sèrva encara dins las tèrras occitanas, en qualques luòcs mai qu’en d’autres. Es pas la pena de dire que, passat Nadal, los rostits son tanben de plats de gròssa fèsta e d’eveniments familials importants. Lo que pòt e vòl se manja lo pol (o lo capon) farcit e rostit, e lo que pòt pas, simplament rostit, mas segur que, malgrat que siá bon de las doas manièras, la primièra es mai recomandabla. Ben que siá pas corrent, perque la siá mission es pondre d’uòus, de còps tanben d’unes rostisson de polas e galinas.
 
Dempuèi la descobèrta d’America, totun, lo gal a conegut per Nadal un concurrent seriós, piòt (o guinda, o dindard...), que per la siá grossor (n’i a qu’arriban de pesar quinze quilos e encara mai) fa totjorn fòrça gaug plan daurat al mièg de la taula.
 
Malgrat que la costuma siá relativament modèrna, trobam ja la guinda dins qualques nadalets fòrça vièlhs, per exemple aqueste, d’origina provençala:
 
Uno dinda lardada,
Dos apis ben frisats,
Un pareu de polardas
Nos faràn ben sopar.
 
Lo fach es que, per qualque rason (per exemple, que son plan gostoses, aquò es una plan bona rason), d’unes los preferisson als pols e capons, e aquò vòl dire que los meton tanben per davant quina autra causa que siá. Dins lo numèro del 27 de decembre de 1891 del setmanièr provençal L’Alhòli[2] apareguèt l’article de Jan Brunet’Lei provèrbis de la dinda’, que fa aital:
 
Es verai que la dinda n’es pas bavardassa —coma de femnas que i a—, ni mai come lei galinas que se’n van cacalejar e cridar de tot caire tre qu’an atrobat un vèrme. Se ne’n ten a son glo-glo. Fai pas coma la pola pintada que vos encervèla amb son cridadís de carrèla mau oncha, ni mai coma monsur lo pavon que s’escrida totjorn: au secors, sufís qu’es tan ben abilhat e tan mau cauçat! Ves, dins aquest monde trufarèu, lei gents modèstas, que menan pas grand tafòri, passan per de nècis. Aquò es ansin: que volètz ié faire?
 
Ata! puei — quand la retiran bolhenta de l’asti, rossa coma un fiu d’aur, ben flambada, lo ventre clafit d’olivas negras e de pasta de saussissa; ò, a la mòda gavòta, plena de castanhas grasilhadas sus la padena; ò encara mielhs, vèrs lei richei gromandons, quand i an emplit la pança de gròssei rabassas redolentas, alòr que la convidan a sopar amb nautrei per Calendas, ié demandan pas son acte de naissença. Es verai, nos enchau gaire s’es venguda d’aicí vò d’ailà, pas necite de tant de mistèri.
 
Coma que siague adobada, la suculenta dinda, es un rostit d’elèit, requist, gostós, a se ne’n lipar lei bregas, lei quatre dets, e mai lo pocet!...
 
Ma grand disiá, au superlatiu: La dinda a nòu gost!...Coquin d’un bòn gòi!... I a pas a dire de non.
 
Provençal era tanben P. A. Ginovés[3], qu’escriguèt la poesia’La dinda’, que trobèri publicada dins la rejoncha Lei trobaires marselhés (1932):
 
Lo curat d’un país, que dirai pas lo nom
Coma chambriera aviá la gròssa Janeton
E, coma tot solet bofava pas paraula
S’aviá ges d’envitar, la bòna èra a sa taula.
S’entendián totei dos per ben bostifalhar
E jamai sus d’aquò si serián chamalhats.
Ven la fèsta dei Rèis; viste au marcat corrèron
Davant d’un bèu dindon totei dos s’arrestèron:
—Quant, aquel aucelàs, digatz-mi un pauc patron?
—Ve, monsur lo curat, sarà vint francs tot rond
Sensa marcandejar; fasètz un boan afaire,
Sabètz qu’amb d’aqueu pretz, botatz, li ganhi gaire!
Cromprèron lo dindon: coma usatge fa lei
Fèron despensa aussi d’una pompa dei reis.
Coma saràn que dos, pensatz quenta bombança!
Aquò’mbe de vin vièlh dona d’assegurança.
Coma venguèt lo sera, a! que contentament!
Toi dos avián lo coar adins lo raviment.
La toalha fuguèt messa e la dinda embaimava,
Aviá tant boan prefum qu’ai vint onglas l’anavan
E lo curat dejà teniá son grand cotèu
Per descopar la dindar en quauquei gròs morcèus.
Quenta fatalitat! Quauqu’un pica a la poarta
Qu pòu venir tant tard?
Tot d’un temps la voatz foarta,
Dau vicari Charlòt faguèt: —Mila perdons
Boan Monsur lo Curat, veni sensa façon
M’envitar per sopar. —La Janeton chagrina
Soleta se’n anèt manjar dins la cosina.
—Esperatz-mi un moment!, au vicari fasiá
Tot content lo curat, qu’a la cròta foliá
Per querre lo boan vin que fèsse una vesita;
—Boan repàs, fau boan vin; aquò’s la mòda aicita.
Pas puslèu lo curat fuguèt dispareissut,
Que Janeton rintrèt —Mon Dieu! paure Monsur,
Au vicari diguèt, se sabiatz que vos planhi
D’aguer tant mau tombat! Es foale lo curat!...
Tenètz, l’a qu’un moment m’a ben fach trebolar
Sabetz ce que disiá: —Se veniá, lo vicari
Ne’n fariáu dos morcèus, de segur, nom d’un garri!
S’un còp ven, regardatz: se pren lei dos cotèus
E lei li viatz fretar, malur a voasta pèu!
Se vos copa pas en dus, coma siáu brava filha
Vos porriá ben copar, segur, lei doas aurilhas,
Ensin, marfisatz-vos; ara siatz avertit
Se volètz restar entier, v’engatgi de partir.
Si dreicèt. Mai dejà lo curat que rintrava
A taula, en fàcia d’eu, dessuita s’assetava.
Prenguèt lei dos cotèus per lei ben amorar;
Charlòt, tot tremolant es pas rassegurat.
—Ben, que voas que ti cope, diga, cambarada:
Una cueissa ti va? —Mai dins una encambada
Lo vicari partèt coma s’aviá lo fuec...
Pareis que ne’n corrèt lo rèsta de la nuech.
Janeton, de son torn, diatz se fuguèt charmada!
En fàcia dau curat ne’n fuguèt mai plaçada.
Li dinda li passèt, puei la pompa dei reis!
Ai paurós lei gromands faran tojorn la lèi.
 
 
 
 

Jornalet es possible gràcias al sosten economic e jornalistic dels legeires e benevòls. Se lo podètz sosténer en venent sòci dels Amics del Jornalet o de l'Associacion ADÒC, o tot simplament en fasent un don, atal contribuiretz a far un mèdia mai independent e de melhora qualitat.

Comentaris

Vicent Marqués Aldaia
3.

#2 És vosté molt amable!

  • 0
  • 0
artur quintanai font La Codonyera (Aragon)
2.

quintana, non pas quomtana

  • 2
  • 0
artur uqomtama i font La Codonyera (Aragon)
1.

Que es un plaser, vertadièrament un plaser, de vos legir.

  • 5
  • 0

Escriu un comentari sus aqueste article